SHILIN, EL BOSC DE PEDRA
El cap de setmana passat vam estar al Bosc de Pedra de Shilin. És un paratge que està a uns 120 km al sud-est de Kunming, és una sèrie de pedres calçinines de color gris.
Les més altes arriben a uns 30 metres i el vent i la pluja les ha anat erosionant progresivament i n’ha ocasionat aquestes extravagants formes, tal i com podeu veure.
Tot el conjunt de pics grisos es presenta com un curiós jardí rocós, amb diferents camins, passarel.les i fins i tot un llac.
Aquest va ser el nostre primer viatge amb tren. L'anada perfecte: dues hores de viatge, inclús parlant amb la gent del tren en xinés (el nostre "xino xapussero"). En un moment vam ser el centre d'atenció. Quan ens vam fixar ens havien envoltat. Tots els xinos estàven drets mirant-nos. Tothom volia saber què feiem, d'on erem, on anàvem. En total, vam ser la distracció del tren.
I en arribar a l'estació...
Semblava una estació fantasma, no hi havia ningú per enlloc. Només quatre pobres arreplegats (però molt bona gent), que tenien carros amb cavalls i ens volien fer de taxis. Al final, no vam poder triar. Quan vam reaccionar mireu on estàvem:
Doncs ja teniem el ferrari d'en Shumi (falta l'adhesiu de Marlboro, però el color és igual, no?). La velocitat punta era la mateixa. Vam fer 6 kms amb 50 minuts: Scratch!!. Aquest ens va portar al bosc de pedra (inclús ens va colar).
Uff, quin parell de tios més guapos. No de debó, no és que la Mireia no sigui guapa, però és la que tira millor les fotos.
SHILIN, SEGÓN DIA:
A les 8 del matí, ja teniem en Pere (li direm així perquè no sabem el seu nom) despertant al personal. Era el conductor d'ahir. Ja haviem quedat perquè ens portés a una cova (però no tant d'hora...).
La cova està a uns quants quilòmetres de la ciutat de Shilin. Sort que anàvem amb el Ferrari. Va ser un tancar i obrir d'ulls (una hora). Per sort, en arribar hi havia un petit restaurant on vam poder esmorzar. Ens va costar comunicar-nos, perquè al ser un poble petit i allunyat de la ciutat, ja tenen un dialecte diferent. La cova està molt bé, gran i semblant a les de Collbató (Montserrat), però... hi havia una decoració molt cutre: per il.luminar la cova hi ha llums de nadal. No tenim més paraules!
Per fi la foto més esperada (els tres...):
Després de visitar la cova, vam poder veure la vida del camp. Aquí la gent no té màquines, tot ho fan a mà. Hi ha molta gent treballant, i a diferència amb Europa, aquí tot són feixes petites. L'eina més usada és l'aixada. Els més afortunats tenen un cavall vell o un bou. Aquí teniu la representació més clara d'un pagès ric.
I després de veure una altre visió de la Xina, vam deixar aquests paisatges per agafar un tren que pel preu de 80 cèntims d'euro, ens va portar a Kunming amb un temps de 3,5 hores. Però aquesta posta de sol va valer la pena.
